Moltes de nosaltres hem tingut el privilegi de poder fer algun tipus de teràpia física o psicològica. Tenim la sort d’haver pogut destinar diners i temps al propi benestar, amb la tranquil·litat que cuidar-se sempre val la pena. No voldria entrar dins els cicles del privilegi, però és evident que tothom que s’hagi pogut permetre els recursos —econòmics, temporals i mentals— per filosofar i dedicar-se cures és, en certa manera, un privilegiat.
Dins d’aquest món de cures, tinc la sensació que l’art teràpia o el processament de les emocions a través de l’art funcionen sovint com sistemes piramidals de benestar que poden no tenir fi. Hi ha tot un univers de persones que ofereixen coneixements màgics, espirituals o sanadors, amb receptes per a l’alleujament del dolor emocional i físic: coaches vocals, terapeutes, quiromassatgistes, reikis, sanadores, acupunturistes, ceramistes i talleristes de tota mena. Aquest coneixement sembla secret i progressiu, com si s’hagués de transmetre lentament del mestre a l’estudiant. I el que em resulta sospitós és que aquest camí cap a la il·luminació sovint val molts diners, i les recomanacions circulen com promeses de miracles.
És cert que la societat occidental fa temps que ha perdut un déu, i que busca omplir aquest buit. Ho fa intentant trobar-lo en disciplines d’arrel espiritual o, al contrari, reprimint qualsevol pensament introspectiu. Enmig d’això hi ha un gran grup de dones entre 25 i 80 anys que ens nodrim de coneixements màgics i d’introspecció per pal·liar el dolor constant d’una vida sovint massa intrincada en l’acceptació de nosaltres mateixes a través dels altres. A això s’hi suma la desesperança del capitalisme, que ens amenaça amb deixar-nos sense casa, i una sedació política global alimentada per les xarxes socials. Aquest target sóc jo —i també és el meu públic—, dones que venen a les meves sessions de veu amb ganes de gaudir, connectar i alleujar dolors diversos.
Em trobo, però, en un atzucac. D’una banda, sento la necessitat de ser presents, de fer-nos preguntes, d’atravessar els dolors i mirar cap endins. De l’altra, sospito que aquestes aigües profundes poden acabar convertint-se en egocentrisme, egolatria i miraments de melic que ens impedeixen veure més enllà de nosaltres mateixes. Mentre estem ocupades fent classes de ceràmica o treballant la nostra veu interior, potser la col·lectivització de les cures se’ns escapa de les mans. O potser el benefici del proïsme queda invisibilitzat sota unes trobades amb amigues on compartim avenços terapèutics però ningú porta un tupper a ningú.
Hi ha una part de mi que es resisteix a creure que mirar tant cap endins sigui imprescindible per avançar. Potser ja toca que l’estruç tregui el cap del terra i mirem de veritat què hi ha fora —no només dins nostre. Aquest dilema, però, sovint comporta una pregunta difícil: he d’estar bé amb mi mateixa per poder estar bé amb el món, o he de fer el bé al món per trobar pau en mi? Potser no cal triar; potser es pot fer tot alhora i intentar trobar l’equilibri entre el dins i el fora.
Cada un parell d’anys em torna a aparèixer el coneixement vinculat al taoisme o al budisme, a través d’un llibre, un article, una activitat o una conversa. Aquesta mirada parla de l’essència de l’estar present, de la connexió amb el cos, d’apagar la ment per escoltar el veritable ésser que portem dins. De la no emoció com a símptoma de pau, i de la no identificació del “jo” amb els pensaments incessants i la xerrameca constant del nostre cervell. Del concepte de flow, equilibri, alineació.
Si bé és cert que aquesta visió m’ha ajudat en molts moments, també ho és que, en estats d’ansietat o d’autoexigència, he acabat carregant amb una nova culpa: la de no estar prou present, de no escoltar el cos, de no estar prou tranquil·la amb el meu ego. Aquesta autocrítica espiritual pot arribar a ser tan o més feixuga que la pròpia angoixa, i a vegades acaba sent contraproduent.
La recepta de la felicitat és complicada, i jo definitivament no la tinc. Però escriure aquest text em serveix per recordar-me que una mica de tot està bé: no cal endinsar-se massa en una mateixa, ni viure completament pendents de satisfer l’exterior; no cal el control total de la ment, però tampoc la seva desconnexió. Podem gaudir del que la vida ens ofereix —el coneixement, l’art, l’esport, les amistats, la família— i alhora estar en contacte amb nosaltres mateixes i amb les nostres necessitats primàries. Crec que viure amb certa projecció cap als objectius és saludable, sense necessitat de pagar cinc activitats terapèutiques alhora per sentir-nos equilibrades. I que, de tant en tant, anar a dormir tard, menjar xurros o beure’s una copa de vi també forma part del gaudi d’estar vives.
