EL CONSERVATORI I EL SEU LLEGAT
El conservatori és un lloc on jo no vaig anar. La música clàssica no ha estat mai el meu camí, sobretot perquè el meu primer professor de flauta travessera era, en realitat, un saxofonista de jazz. Això ja ho diu tot. Reconec moltes mancances en la meva formació: vaig trigar anys a desenvolupar una bona orella com a cantant (havia deixat la flauta molt aviat) i a ser capaç de treure d’oïda cançons senzilles amb facilitat. I curiosament, ho vaig aconseguir més gràcies a la docència que a la formació rebuda.
Amb el temps he observat un patró comú entre les persones que venen a les classes amb ganes de cantar i que, de petites, havien passat pel conservatori fins a cert grau de piano, guitarra o clarinet. Totes comparteixen quatre coses:
- Van abandonar-ho amb desgana.
- Consideren una llàstima haver-ho deixat, sobretot perquè ja havien arribat a un cert nivell.
- Tenen la sensació d’haver fracassat, de no ser suficients.
- Comparteixen una manera molt específica de cantar.
És sobre aquest quart punt que vull aprofundir. El conservatori et fa cantar, i això, pedagògicament, és meravellós: no hi ha millor manera de treballar l’oïda interna i el processament mental de la música que generant-la amb el propi cos. Cantar en harmonia i en coral és gairebé com viure la música en dolby surround 3D: et permet entendre d’una manera viva i completa el joc de les melodies i el seu encaix.
Ara bé, hi he detectat una tendència: les persones formades al conservatori sovint utilitzen el falset com a “veu segura”. Aquesta opció, tot i que estable, acaba sonant plana. Per mi, la veu és com un cotxe: n’hi ha amb marxes i n’hi ha d’automàtics. Tots tenim dos grans registres –la veu parlada i el falset/veu de cap i al mig hi ha el passaggio, que seria com l’embragatge: la manera de passar d’un registre a l’altre sense que “rasqui”.
A Espanya, especialment gràcies a OT i als mass media, hem après que cal cantar fort, espectacular, sovint abusant de la veu parlada en registres massa aguts. És com revolucionar el cotxe en primera i cremar el motor. Per contra, les persones del conservatori tendeixen a “arrencar en segona”, i quan la velocitat baixa el cotxe s’ofega.
L’objectiu, és clar, hauria de ser un registre versàtil i ampli, capaç de transitar per tota la gamma vocal amb diferents colors i matisos. Per aconseguir-ho, cal que molta gent formada al conservatori reaprengui a utilitzar la veu parlada com a veritable instrument de poder. El recitat, la teatralització i l’expressió corporal poden ser eines clau per recuperar aquesta llibertat.
També hi ha un altre aspecte: moltes persones que han passat pel conservatori arriben amb la idea que no poden sortir-se de la línia. Tot i que secretament somien amb ser figures d’OT o estrelles del country, arrosseguen una baixa autoestima vocal. I jo em pregunto: què els van dir? Qui impartia música als anys 70 i 80? Amb quin dret algú es va creure que rebaixar l’autoestima de l’alumnat servia per fer millor art?
Afortunadament, la pedagogia ha canviat. Avui el focus és molt més amable, holístic i crític. El context importa, i sobretot importa la història de vida de cada persona. Jo acompanyo l’alumnat en les seves pors, però em mantinc especialment crítica amb els conservatoris, perquè no només van deixar l’autoestima vocal de molta gent per terra, sinó que també van imposar la idea que sense llegir música no es pot fer música, i que si no ets excel·lent no cal ni començar.
La nostra tasca és curar, a poc a poc, aquestes ferides. Posar al centre l’experiència interna de cantar: el gaudi, l’expressió emocional, la llibertat. Recuperar la naturalitat de la veu parlada, treballar la gestualitat i la presència corporal, i sobretot donar-nos permís per ser mediocres. Perquè també des de la mediocritat es poden crear coses belles: encara que no hagis acabat vuitè de piano, encara que no sàpigues llegir partitures, encara que no siguis una superstar.
