LA RELACIÓ AMB LA NORMA

VIRGINIA WOLF I LA NOSTRA SITUACIÓ AL MÓN.

La relació amb la norma:

Em trobava llegint per fi el llibre “Una habitació pròpia” de Virgínia Wolf a la platja del Callao, i reflexionava sobre què implica ser dona i escriure, segons Wolf i posant-ho molt simplistament 500 lliures, una habitació tranquil·la i estar lliures de l’acidesa i la ràbia de fer contra tot pronòstic allò que una vol fer. El fet d’haver sigut bones escriptores ha hagut de passar per reconciliar-se amb totes les veus externes i fer, de manera totalment obstinada, allò que gairbé ningú espera ni desitja que facis. 

I pensant en això i en la rebel·lia de l’ésser humà ens trobem amb allò que els sexes han conservat durant moltíssim temps i és cenyir-se, com més millor amb el rol que se’ls ha assignat. Entenent que en el passat d’això en depenia la pròpia supervivència, donat a l’escarni físic i la l’acceptació de la violència cap a certs col·lectius.

Sembla que hem avançat i les dones escriuen amb la ploma que ja no és d’homes i en certa manera hi ha una certa reconciliació amb la creació: una naturalitat en la participació de tothom ens els espais públics, siguin els llibres, les xarxes o la tele. Sembla però que la mirada està posada en nosaltres d’una manera més sutil però més severa que mai. Pots fer el que vulguis però t’arrisques a ser un meme i altres mètodes d’escarni públic de l’actualitat. 

Dins l’anonimat de les xarxes una es pot rapar i que només ho noti el veí i la companya de feina. Una pot ser fatxa de mena i que no ho sàpiga mai ningú. L’exposició a les xarxes sembla que ens empeny a no ser invisibles i a lliutar contra el pensament “no li importes a ningú” però quina llibertat té en contrapartida aquest pensament? Què vol dir quan diem ningú? On queda la separació entre la gent que importa i el públic general?

Dins de la preocupació de ser vistos i per què no dir-ho agradats, cadascú ha forjat el seu número secret identitari de relació amb la norma. Hi ha qui ha volgut seguir fil per randa el que s’esperava (societat i família) que féssin, i amb això han arribat a tenir una calma inquieta on saben quins són els objectius però temen enormement sortir-se de la línia amb el plastidecor i és per això que el seu traç no es lleuger. 

Hi ha d’altres que de manera forçosa han decidit saltar-se la campana de gauss com si d’una cursa de relleus es tracés i posicionar-se a l’altre extrem, demostrant a tothom (i a una mateixa) que es té decisió pròpia i que hom pot fer amb la teva vida allò que més li agradi, tot i trinxar la opinió pública i portar amb un pal la bosseta dels retrets, safarejos i opinió negativa general. 

El número secret de la relació amb la norma amaga dins nostre, un posicionament vital. Un codi de barres que explica dins l’eix de coordenades en quina posició estem. Com em posiciono en referència a la sexualitat? Com em posiciono respecte a la meva professió? On sóc a nivell de cànon estètic? Dins la meva família exerceixo el rol que em toca? Quin tipus d’amistats tinc? Tinc una doble vida? Estan els meus actes i els meus pensaments alineats?